La víspera del 1 mayo, el viernes 30 de abril a las 19h y en la Plaza del Rey de Tarragona, el colectivo anticarcelario La Corda y la CNT-AIT Tarragona organizaron un acto por el 1 de mayo.
Una treintena de personas acudieron. Se leyeron varios comunicados por el 1 de mayo, una poetisa recitó varios poemas, un compañero hizo una pequeña intervención y cerró el colectivo La Corda con una performance sobre la explotación laboral en las prisiones.
Publicado enUncategorized|Comentarios desactivados en Crónica acto 1 mayo Tarragona
Quan sents els contertulians i els presentadors de televisió, els periodistes submisos comprats pel Capital, els partits polítics del Poder i l’oposició parlar dels antisistema, aquesta púrria que caldria reprimir i empresonar, parlen de nosaltres, anarcosindicalistes, i d’altres que no els segueixen el joc.
La pregunta, veient la societat en què ens ha tocat viure, és aquesta: es pot ser una altra cosa a part d’antisistema? Perquè, per a ells, el Sistema és posar-se sous de 8.000 euros al mes, desmantellar la sanitat pública perquè vagis a la privada si no et vols morir abans d’hora o arruïnar la qualitat de vida, posar el preu de l’habitatge pels núvols i, alhora, fomentar salaris de misèria que et condemnen a estar sota risc de desnonament, fabricar presons que són centres d’extermini i omplir-les amb les persones de sempre, les de sota. Sistema també és anunciar a bombo i platerets un salari mínim vital que no arriba a cobrir les necessitats mínimes, que després no arriba al 10% de la població a causa de la immensa quantitat d’entrebancs burocràtics i que centenars de milers de persones es vegin abocades a les anomenades cues de la fam.
Això ja és la humiliació total. N’hi ha que es posen a la cua a les deu del vespre perquè els posin alguna cosa al cistell a les deu del matí. Pel que sembla, amb tots els seus mitjans, l’Estat i el seu sistema capitalista encara no han trobat la manera de repartir aliments, quan qualsevol societat autogestionada trobaria solucions més efectives. Sistema és, també, que les empreses més grans del món s’estalviïn impostos evadint-los a paradisos fiscals mentre treballadors/ores i pensionistes són espremuts/udes per mitjà del pagament de l’IRPF i d’altres impostos que sempre atrapen qui té una mísera nòmina. Sistema, per acabar, és no fer res que eviti la destrucció del planeta quan cada dos anys «els elegits» es reuneixen en inútils cimeres del clima en què no solucionen res i que tan sols serveixen perquè dos o tres mil delegats facin turisme.
Davant tant de desvergonyiment, com volen que no siguem antisistema? El súmmum va arribar quan van confinar tota la població, com si el país fos una presó gegant. Durant mesos van tancar la classe treballadora i precària, forçant-la a malviure en habitatges esquifits de 30 metres quadrats mentre els ricatxos se saltaven el setge per arribar a les segones residències. Un confinament ben diferents: els uns compartien un minipis i dormien en lliteres, mentre que els altres el van passar al seu xalet, amb jardí, barbacoa i piscina. Alguns, que també tenien gimnàs i pista de tennis, van exigir al servei que es traslladés amb ells perquè no els faltés res.
Quan els/les anarcosindicalistes cridem «mort a l’Estat», què reivindiquem? En realitat, l’Estat no és més que una paraula, nosaltres anem en contra d’aquesta estructura jeràrquica creada per la burgesia i el sistema capitalista perquè no canviï res, ja els va bé tal com estan les coses. Es comença adoctrinant la quitxalla a l’escola, inculcant-los obediència i extirpant la rebel·lia de la ment. Després es tracta que tota la població accepti que la propietat és intocable, amb el tòpic rebregat que «sempre hi ha hagut rics i pobres». Aquesta civilització va posar límits a camps i mars, es va apropiar l’espai aeri i va inventar el paper moneda perquè fos més fàcil acumular riquesa i perquè no canviés res, així estarà sempre en mans d’una minoria en detriment de qui la produïm. Si no ho acceptes i et passes de la ratlla protestant, la classe capitalista té al seu servei militars i policies, aquests torturadors que reparteixen a tort i a dret. I també té les presons, centres d’extermini on els seus funcionaris són psicòpates que es diverteixen apallissant i humiliant els interns en el dia a dia.
Si no ens organitzem, continuarem amb aquests treballs precaris en què el salari no arriba ni per al menjar i que creen una nova classe social: la classe treballadora sota el llindar de la pobresa. En el món capitalista, on ens ha tocat viure, les crisis arriben per falta de consum. Hi ha un excés de producció, la majoria supèrflua, que la població no arriba a absorbir, això comporta el tancament d’empreses i el seu trasllat a països on la producció és més barata per obtenir més beneficis. Tanta aberració és conseqüència d’aquesta forma de vida inhumana : com més es consumeix, més es contamina, i això porta a la destrucció del planeta. Hi ha diversos exemples, com els milers de vols «low-cost» que transporten el nauseabund turisme de borratxera o les ciutats on milions de persones viuen amuntegades en sarcòfags de formigó.
Davant de tot això, des de CNT-AIT Catalunya apostem per l’autogestió dels mitjans de producció i el control de la presa de decisions al nostre lloc de treball i en les nostres vides per posar fi a tanta misèria i explotació.
Però fins aquell dia, no ens conformem amb les engrunes que ens ofereix el sistema perquè mirem cap a una altra banda, continuarem lluitant per millorar les nostres condicions als centres de treball, per un salari mínim garantit de 1200 € per a totes les persones que no puguin o no les deixin accedir a un lloc de treball, per més mesures de conciliació laboral/familiar, perquè cada conflicte sindical sigui l’últim. En definitiva, per obtenir millors condicions de vida per a la classe treballadora i garantir alhora l’accés a les necessitats més bàsiques. I per aconseguir-ho ens dotem de la nostra millor arma: la solidaritat. Basant-nos en aquesta, hem de buscar els/les nostres iguals, organitzar-nos, plantar cara als explotadors i lluita CONTRA VENT I MAREA.
CNT-AIT CATALUNYA
Publicado enUncategorized|Comentarios desactivados en 1r de Maig
Les dones hem sigut sempre menyspreades i relegades a un segon pla en totes les facetes de la vida. Al llarg d’aquesta crisi sanitària, hem patit el pes del treball, la neteja i les cures, demostrant de nou la nostra capacitat de fer front a qualsevol adversitat que se’ns presenta, i com a premi, el Patriarcat ens invisibilitza, estafa, menysprea i ens explota, reservant les condicions més precàries del mercat laboral per a nosaltres.
Diem que les dones hem sigut invisibilitzades en totes les facetes de la vida: la ciència, l’art, la literatura…, així com en la participació a les lluites per la conquesta de drets socials i laborals. Hem sigut desplaçades del nostre paper com a subjecte polític i històric. Dins del moviment obrer, inclòs l’anarquisme, moltes dones militants van haver d’obrir-se pas en un món polític masculí i reivindicar el seu espai en la lluita social, fet pel qual, molt sovint hagueren de confrontar-se amb els seus companys homes que pensaven que la lluita de les dones dividia el moviment obrer i que la lluita social havia d’emprendre’s en el següent ordre: primer l’emancipació de la classe treballadora i després, la de les dones. Aquest va ser el cas de nombroses agrupacions de dones a tot el món. Podríem assenyalar la Revolució Francesa, quan les dones van marxar al costat dels homes sota el lema “igualtat, llibertat, fraternitat” i més tard van ser novament desplaçades dels espais polítics i reprimides pels homes quan aquests van assolir el Poder. Caldria esmentar a les pioneres del que avui diem feminisme anarquista, que ja advertien d’aquests problemes en el si de les organitzacions masculines des del segle XIX: a França, Louise Michel i la gran mobilització de dones treballadores i empobrides que van defensar La Comuna de París; a Espanya, Teresa Claramunt, Teresa Mañé o l’agrupació Dones Lliures en els temps de la guerra i la Revolució Social; a l’Argentina, Virgínia Bolten amb el periòdic La Voz de la Mujer, Juana Rouco Buela i moltes altres dones treballadores; a Bolívia, Petronila Infantes i l’enèrgic i fonamental moviment de les «Cholas»; als Estats Units, dones com Voltairine de Cleyre i Emma Goldman (“la dona més perillosa del món”); a Puerto Rico, Luisa Capetillo. Tantes dones de classe treballadora i anarquistes organitzades a tot el món, en una lluita internacionalista per l’emancipació no sols de les dones, sinó de tota la classe treballadora i de tots els cossos en el seu conjunt. Lluitant contra les opressions múltiples del patriarcat, el capital i l’Estat.
El dia 8 de març se celebra el Dia Internacional de la Dona Treballadora. El 8 de març de 1857, les dones que treballaven en fàbriques tèxtils de Nova York van organitzar una vaga exigint pujades de salaris i van ser represaliades per la policia, perdent algunes d’elles la vida durant les protestes. Va ser en 1911 quan se celebra per primera vegada el Dia Internacional de la Dona Treballadora amb la intenció de reconèixer-la com a part activa en les lluites pels drets i la justícia social, no sols de les dones, sinó de tota la humanitat.
No obstant això, L’ONU va declarar en 1975 el 8M com a dia Internacional De la Dona, llevant-li l’adjectiu de » treballadora”. Però és en aquests últims anys quan s’està fent més evident la intenció de eliminar el discurs de classe social d’aquest dia commemoratiu per part d’organitzacions com: CCOO, UGT, Intersindical, USO, Escola Valenciana, PSOE,… al que se sumen moltes organitzacions de dones i plataformes feministes lligades a les institucions de l’Estat, de raça blanca i de classe mitjana alta, que prefereixen celebrar simplement el “Dia de la Dona” ocultant i donant l’esquena a reivindicacions i lluites socials pròpies de dones pobres de classe treballadora, limitant les reivindicacions a discriminaciones de caràcter interclasista que en el millor dels casos, lluiten per trencar els sostres de cristall que els impedeix aconseguir importants llocs executius, mentre necessiten explotar a altres dones precaritzades que han de fer per elles les tasques de cures i de la llar.
Tot això desvirtua i distorsiona el motiu principal pel qual se celebra el 8 de Març.
Al nostre parer, cal continuar reivindicant aquest dia com el de la dona treballadora, així ho demostra la lluita de les Kellys, les aparadores del calçat, les treballadores dels magatzems de fruita, les temporeres del camp, les d’infermeria, les treballadores de la llar i de les cures…Tots aquests treballs recauen majoritàriament en dones i es desenvolupen en condicions miserables. Moltes vegades sense contracte, exposades constantment a la precarietat. No hem d’oblidar que les dones ens veiem sotmeses a més de per les jerarquies classistes, per les racials i colonials. Així, veiem com a Espanya les dones migrants i racialitzades, després d’exiliar-se de les seues terres, s’encarreguen dels treballs més precaris, i a més han de fer els treballs domèstics i de cures de les dones blanques perquè aquestes puguen ocupar-se de la seua emancipació; s’enfronten als perills de la deportació, del CIE, de la separació forçosa de les seues famílies, les seues filles i fills i les seues vides; s’enfronten als xantatges i als abusos sexuals per part del patró, com hem pogut veure recentment. Elles són les que dia rere dia sostenen una gran part del pes d’aquesta societat configurada sobre els fonaments de la jerarquia.
Volem afegir que la condició de classe consisteix a pertànyer a una classe social i no estrictament a desenvolupar un treball remunerat. Per tant, de classe obrera som igualment les treballadores en actiu com les parades, estudiants, jubilades, pensionistes, etc. Per la qual cosa, existeixen raons de pes per fer del 8M, l’altaveu de totes aquestes protestes i no un dia per a felicitar la dona només pel fet de ser-ho, o per haver assolit un important lloc executiu en una gran multinacional explotadora. El “gest” d’eliminar l’adjectiu “treballadora” del 8 de març és molt més important i significatiu del que sembla, perquè no és sinó una estratègia més per part dels Estats del Benestar i les socialdemocràcies, per absorbir les nostres lluites emancipatòries històriques i buidar-les de contingut. No és sinó l’intent de despullar-nos de la nostra memòria de lluita contra el Poder; d’amagar les cadenes que ens asfixien avui d’una manera més sofisticada; que perdem l’horitzó pel qual lluitem i ens asseguem en el banquet dels poderosos i considerem com a companyes a les nostres explotadores i tiranes.
No volem assolir el Poder, no volem veure’ns representades als Parlaments als cossos de Seguretat de l’Estat ni a la presidència d’una empresa explotadora. No volem donar suport a la vella i oxidada estructura jeràrquica sobre la qual històricament s’assenta la nostra societat. Del Poder no volem més que la seua abolició.
8 de Març: dia de la Dona Treballadora.
Ni mestresses ni esclaves: Anarcofeministes sempre.
Publicado enUncategorized|Comentarios desactivados en Tarragona : 8M “Dia internacional de la dona treballadora”
Como ya sabe parte del movimiento libertario, desde hace varios años la CNT-AIT se enfrenta a un proceso de asfixia por parte de una organización que se dice anarcosindicalista y que también se hace llamar CNT. Los individuos y agrupaciones anarquistas que se sienten ajenas al anarcosindicalismo perciben esta situación con recelo, con escepticismo e incluso con cierta ironía, y piensan que es absolutamente decadente e irrisorio que en el Estado español existan “dos CNT” fruto de una “escisión”, que se tornan irreconciliables y que, además, se encuentran inmersas en una “batalla de siglas” en la que ambas pugnan por ostentar las históricas siglas, dejando así a un lado, los verdaderos problemas sociales y políticos a los que debería enfrentarse el anarquismo y el anarcosindicalismo.
Nos vemos en la necesidad de desmentir esta idea de una supuesta batalla de siglas y explicar qué es lo que sucede en el seno del anarcosindicalismo en el Estado español y a nivel internacional. Pero tratando de no abrumar a aquellas personas que leéis este comunicado, hemos evitado hablar detenidamente de todos los abusos, usos deshonestos de los acuerdos y la orgánica, atropellos, corruptelas y agresiones que se han cometido estos últimos años. Sólo hemos querido hablar de las cuestiones centrales, sin meternos en los detalles. Somos conscientes de que queda pendiente por nuestra parte un trabajo de visibilización de todas estas bochornosas e intolerables actitudes. Por tanto, la intención de este texto no es sumergir a quienes lo leen en un mar de datos, fechas y nombres, ya que hay harto material escrito que viene explicando desde el principio qué es lo que sucede con más o menos detalle. Un material que además se está recuperando para hacerlo más accesible a quienes tengan interés. Lo que se pretende con este comunicado es poner en situación al actual movimiento anarquista y lanzar unas cuantas reflexiones al respecto para que, si se estima conveniente, todxs lxs compañerxs puedan juzgar por sí mismxs lo que está sucediendo y tomar un posicionamiento ante ello.
La CNT-AIT siempre ha funcionado de manera asamblearia y horizontal, incluso en su estructura de confederación de sindicatos y como sección de la AIT. Esto significa que los Comités Locales, Regionales y Nacionales, que no son más que grupos de compañerxs que se encargan de coordinar las actividades en distintos niveles, no tienen ningún poder de decisión más allá de lo que acuerden lxs afiliadxs. Las decisiones que se toman en la Confederación parten directamente desde la base de los distintos sindicatos, y así se elevan las decisiones hasta el ámbito nacional. Para ello, todxs lxs militantes de la CNT-AIT tienen conocimiento y pueden participan (o así se fomenta y se potencia desde los propios estatutos) de todo lo que sucede a nivel confederal. Si estos Comités fueran quienes toman las decisiones por el resto de los sindicatos y militantes, estaríamos ante una estructura vertical y autoritaria que nada tiene que ver con los principios de la horizontalidad y la no delegación del anarquismo y el anarcosindicalismo.
Es su objetivo, adueñarse del poco patrimonio del que aún dispone la CNT-AIT, sus locales, para poderlos vender y seguir pagando las tarifas y dietas de sus profesionales del sindicalismo, sus amiguismos, sus corruptelas y todos sus vergonzosos gastos (que además trataron y en parte consiguieron ocultar).
Te fuiste sin dejar un pensamiento,
Con la pluma creciente y delicada,
Un tierno crepitar en la mirada
Que olvidaba su luz en Barlovento.
Y olvidaba su luz en el momento
En que ocurrió la muerte, tamizada
Con Bukowski y John Fante y la camada
De historias realistas con el cuento
Que crecía en el don de la impureza,
Heroína que plañe su futuro,
Héroe que desdice ya maduro
En el bloc de las notas la tristeza.
Tarragona ha perdido a su escribano
Que ha dejado sus huellas con la mano.
Teresa María Català
Ferran Gerhard Oliva nos ha dejado. Se ha ido por » la senda del perdedor». Los perdedores a quienes tanto estimaba, a pesar de no ser uno de ellos. Allí su admirado Hank Chinawski le esperaba, con un par de cervezas. Ferran seguramente le dirá que prefiere un champú.
Ferran tenía con el lenguaje el mismo estilo que en la vida: era limpio. Exudaba, como él mismo, un aroma a jabón recién usado, a agua recién encomendada por algún santo laico.
Ferran fue un anarquista que leía todas las semanas más de un libro ácrata, que compraba los domingos en el puesto de CNT Tarragona. Ya jubilado, se afilió al sindicato por razones ideológicas. Cada sant Jordi CNT Tarragona tenía libros de su autoría para vender.
Anualmente la editorial Silva de Manuel Rivera editaba un libro suyo. Tenía muchos publicados y guardaba algunos inéditos.
Era un escritor vocacional y eso, unido a su oficio como periodista, le convertía en un cronista de la vida nocturna, bohemia de Tarragona, con sus antiheroinas y sus antihéroes.
Vayan estas palabras en recuerdo de Ferran, buen amigo de sus amigos, y fiel compañero en las letras de Tarragona. Ojalá sirva de consuelo a todos aquellos que le estimamos por ser un hombre leal e íntegro en su vida y con sus ideas.
Teresa Maria Català
Publicado enUncategorized|Comentarios desactivados en A la memòria del company Ferran Gerhard
Cercavila contra el impago de salarios de ERTES y de las empresas ? Sábado 17 de octubre ? 12h ? Ronda Sant Antoni con Sepúlveda Necesitamos apoyo para señalar a dos empresas con las que tenemos un conflicto sindical y también contra el Estado, por el impago de ERTES y del IMV que sufre tanta gente. Nos hace falta ya una huelga, una huelga. Nos hace falta ya una HUELGA GENERAL Difunde y acude!
WhatsApp Image 2020 10 10 at 11.26.58 1
Publicado enUncategorized|Comentarios desactivados en Barcelona: convocatoria cercavila
PER UN TRANSPORT SANITARI DIGNE, DENÚNCIA A LES EMPRESES!!!
L’avarícia de grans empreses i fons de capital privats, ens han convertit en clients. Estan traient tot el rendiment econòmic que poden al sector i als qui el paguem: les treballadores i treballadors de tots els sectors.
Grans empreses com HTG Group, sustentada econòmicament per fons voltor com Investindustrial o PROA Capital, s’han ficat en el sector del Transport Sanitari per a treure la major tallada possible d’un servei que és de totes. Polítics i empresaris ho estan aconseguint: el Transport Sanitari s’ha convertint en un negoci milionari, a costa de les condicions de prestació del servei i de les condicions laborals de la plantilla.
Les empreses usen les nostres ambulàncies, les rutes, a la plantilla de treballadores…per a obtenir beneficis. Ens diuen que sempre tenim la raó, però els vehicles no compleixen amb les condicions mínimes, les rutes no s’ajusten a les necessitats de les persones, les condicions laborals estan en caiguda lliure…
No podem quedar-nos de braços plegats mentre el servei es deteriora i es buiden les arques de la sanitat en benefici de polítics, empreses i dels voltors que les manegen. Mou-te i denúncia. No deixis que es converteixi en normal que la teva ruta de radioteràpia tingui 100 km de més, o que s’allargui més d’una hora, perquè l’empresa no té ambulàncies disponibles. Actua. Denúncia.
Transport Sanitari Catalunya: 932490868; http://www.tscambulancies.com/es/contacto.html
EL PACTE DE L’OBLIT. La llei d’amnistia de 1977 , molts i moltes van lluita al carrer per aconseguir-la, ho van aconseguir, però la trampa consistia en que els criminals franco-falangistes també eren amnistiats dels seus crims, i ningú els podria jutja pels seus crims de lesa humanitat. Així tapaven tos els crims, anestesiant a la societat, segons ells s’havia d’oblidar , per que no tornes a passar. L’oblit es una manera de control social, també . Segons la llei aquesta hem d’oblidar a tots i totes les que van asesina els franco-falangistes, i ningú els pot demanar responsabilitats, quan segons les lleis internacionals, els crims de lesa-humanitat no prescriuen mai. Però aquí estem un any més , per que no s’oblidi mai a cap dels que van lluitar contra un cop d’estat, i per la revolució social, per la emancipació de la classe obrera. No oblidarem mai! , Derogació de la llei d’amnistia!.
Publicado enUncategorized|Comentarios desactivados en (Tarragona): acte del 19 de juliol
CNT-AIT es un sindicato para toda la clase trabajadora, independientemente de tu oficio. Somos anarcosindicalistas, por lo que aquí no encontrarás líderes ni jerarquías, sino horizontalidad: el poder reside en las asambleas, donde todos y todas tenemos voz y voto. Nuestra táctica es la acción directa, lo que implica que tú, como trabajador o trabajadora, te convertirás en protagonista de tus problemas. Pero no estarás solo: nuestros principios son la solidaridad y el apoyo mutuo, por lo que entendemos que tus problemas son los nuestros.Ni tenemos ni queremos liberados, tampoco subvenciones; somos trabajadores y trabajadoras organizadas, cuidamos nuestra independencia, no tomamos de la mano que queremos morder. En esta casa te organizarás con los tuyos y aprenderás a defenderte en colectivo de la patronal, encontrando maneras de hacer frente a los diversos problemas que nos atañen como trabajadores. Defendemos nuestros intereses de clase con uñas y dientes, y no solo aspiramos a una vida mejor, sino a una transformación social en términos de justicia, igualdad y solidaridad. Encontrarás espacio para luchar en diferentes ámbitos sociales, desde el feminismo al ecologismo, porque aquí imaginamos mejores mundos posibles, y vamos a por ello. Somos la clase trabajadora organizada: si hacemos que el mundo funcione, podemos transformarlo. –¡Afiliate y lucha!