*POSCIONAMENT DEL GRUP ANARQUISTA L’ALBADA SOCIAL – F.I.J.L. RESPECTE ELBLOC NEGRE PER A LA MANIFESTACIÓ DE L’11 DE SETEMBRE A MATARÓ*
Davant l’aparició d’un “bloc negre” a la manifestació de l’11 de setembre que organitza l’esquerra independentista a la ciutat de Mataró creiem oportú fer pública la posició del nostre grup en relació a la participació dels anarquistes en actes i mobilitzacions de caràcter nacionalista.
Nosaltres tenim clar que no hi assistirem i a continuació exposarem els motius pels quals no ho farem. Esperem que la nostra aportació des de l’òptica anarquista pugui contribuir a desenvolupar una força social de pensament i acció que s’oposin a la corrent dominant nacionalista. Els partits pólitics de tots els colors, burgesos i pseudo-obrers, de dreta i d’esquerra, estan alimentant una corrent de pensament dominant de caràcter patriòtic i nacionalista en la que s’està ofegant la societat catalana i de la que pocs som capaços d’escapar.
Els moviments nacionalistes tendeixen a aplicar el següent criteri: o estàs amb mi o estàs contra mi, ets dels meus o ets del poble enemic (o ets català o ets español, o ets serbi o ets croat, o ets ukraines o ets rus). Qualsevol que decideixi desmarcar-se dels plans i el programa d’un moviment nacionalista és acusat d’afavorir i pertànyer al poble odiat, a l’enemic. No importa el motiu, no hi ha raons (racionals) que es puguin enfrontar al sentiment (irracional) de pertànyer a un poble decidit a realitzar la seva gesta gloriosa.
Nosaltres, els anarquistes, no seguim la corrent dominant catalanista, ni remem amb totes les forçes polítiques per la independència de Catalunya, ni ens identifiquem amb la pàtria catalana. Per això ens acusen d’espanyolistes.
Amb aquest text volem trencar la dualitat català-espanyol, independentista-espanyolista. Simplement volem aportar una tercera visió, una nova via de superació del conflicte nacional. Volem superar el conflicte simplement posant l’atenció sobre l’individu a l’hora de constriur una societat justa i sense opressió.
SOBRE L’ALLIBERAMENT I L’AUTODETERMINACIÓ DELS POBLES
Avui dia l’autoritarisme, en les seves diverses formes (capitalisme, patriarcat, religió, estat…), s’estén arreu del món mantenint sotmesos d’una o altra forma a la totalitat dels pobles. A aquesta força anihilant i embrutidora que suposa l’autoritat s’hi oposa l’acció i les idees d’aquelles que volem crear un món nou basat en la relació fraternal, lliure i solidària entre individus i les seves comunitats: els anarquistes.
A Catalunya es dóna el cas que gran part de la població s’identifica amb una serie de trets linguistics i culturals que no corresponen en la seva totalitat amb els valors linguistics, morals, religiosos, culturals, tradicionals, artístics, estètics i ètics que el Regne d’Espanya promociona i imposa per igual a tots els seus súbdits. Podríem dir que gran part de la població catalana se sent part d’un col·lectiu de persones amb les que comparteix una manera relativament semblant de parlar, de cel·lebrar les festivitats, de menjar, de veure el futbol, de casar les pubilles…
Els que s’identifiquen amb aquest col·lectiu potser no tenen massa clar quines són les característiques que s’han de tenir, les condicions que s’han de complir per pertànyer a aquest club de socis tan heterogeni, tant ampli, tant abstracte. Els socis d’aquest club diuen “Jo sóc Català!” però amb prou feines podrien dir què vol dir ser català, o definir amb claredat que és el poble català.
Ara bé, els socis, i sobretot el president del club, sí que tenen clar com no pots parlar si vols ser del club, com no pots cel·lebrar el nadal i quin equip de futbol no pots animar. Per ser català pots parlar com els pijos de Barcelona o com els gitanos de Lleida, però no pots parlar com el Quijote, no pots menjar “zarzuela” per “nochebuena”, no pots ser del Madrid, no pots, no pots, no pots…
Des de l’aparició de l’estat espanyol (1714), les seves élits dominants han portat a terme un pla d’homogeneïtzació de la població a nivell cultural i lingüístic consistent en imposar els trets culturals i lingüístics que només compartien una part dels súbdits: els castellans. Es tracta de crear una comunitat homogènia de súbdits que s’identifiquin amb una llengua única, un rei únic, un estat únic, una bandera única.
Aquest procés d’uniformització cultural té com a víctima la divestitat i heterogeneïtat. Aquesta relació de dominació, ha provocat històricament la repressió i perssecussió de tots els trets culturals i lingüístics propis dels territoris catalans.
En oposició a aquesta repressió cultural han sorgit també al llarg de la història iniciatives socials i polítiques que han reivindicat l’autodeterminació del poble català. Avui dia aquesta tensió persisteix, encara que amb menys brutalitat, i les forces independentistes i nacionalistes catalanes continuen reivindicant l’autodeterminació, però sempre sota un mateix principi: la creació d’un estat català. ¿Però sota quina forma pot ésser realment lliure el poble català?
Els anarquistes concebem la llibertat com el ple desenvolupament dels individus en totes les seves facetes (intel·lectual, emocional, cultural, física…) en el si d’una societat lliure i solidària absent de tot tipus d’autoritat. Per tant, rebutgem la idea que qualsevol estat-nació hagi de ser la solució a la nostra esclavitud, encara que s’autodenomini català. Nosaltres estem per la destrucció de tots els estats i no per la creació de nous.
L’anarquisme proposa construïr la societat centrant l’atenció en elsinteresos de cada un dels seus individus, ja que considera que aquests no han nascut per satisfer les aspiracions de tercers, sinó per autorealitzar-se. Per altra banda, el nacionalisme pretén construïr la societat i la justícia centrant l’atenció en els interessos de les nacions. Aquestes són entitats abstractes construides en un nivell superior a l’individu. En les nacions, els individus són mitjans per satisfer l’interés nacional i per tant, en el moment en el que l’interés de l’individu s’oposa a l’interés nacional, la societat basada en la nació obliga a l’individu a actuar en contra del seu interés i en contra de la seva voluntat per satisfer allò més sagrat: la voluntat nacional.
És així com els soldats van a fer la guerra contra la nació enemiga, disposats a donar la vida per salvar la pàtria.
El nacionalisme català, igual que qualsevol altre, tendeix a crear una percepció homogeneïtzadora i simplista del que implica haver nascut en un lloc determinat. El propi pensament nacionalista, el patriotisme, culpabilitza, exclou i castiga la diversitat cultural (per exemple la coexistència de diferents llengües o diferents identitats dins d’un mateix territori) concebent-la com una amenaça a la pròpia identitat que cal reprimir i controlar. L’exaltació patriòtica d’allò que és propi d’un poble porta a més molts cops a voler sostenir en el temps tradicions i costums que, per anacrònics o per injustos, s’haurien de superar.
La conclusió més clara que traiem és que qualsevol tipus de nacionalisme, fins i tot el de caràcter independentista (per exemple el basc o el català) són al seu torn centralistes i reprimeixen les diferències que existeixen en el seu si, ja que parteixen de la “nació”, oblidant que cada persona és un ens autònom amb unes quantes característiques pròpies que la fan inigualable a una altra persona.
Sobint dos pobles, dos nacions, es poden diferenciar principalment per practicar una religió diferent (serbis-ortodoxos, bosnis-musulmans i croats-catolics), pero comparteixen la llengua (serbis, bosnis i majoria de croats comparteixen un parla eslava anomenada štokavica, štokavština o štokavsko narječe).
En el cas dels catalans i els castellans, la llengua és la caractarística determinant, o més evident a l’hora d’establir una diferenciació ja que tant catalans com castellans, tradicionalment, s’han sotmés al Papa de Roma.
Durant la història hi han hagut exemples de nacions o pobles que s’han creat i desfet depenent dels interessos polítics de les élits dominants del moment.
Per crear una nova identitat nacional que englobi un nou estat només cal centrar l’atenció i donar-li la categoria de valor nacional, tret diferencial, a alló que és comú a tots els territoris de l’estat. En el cas de la República Socialista Federal de Jugostàvia de Tito, es van oblidar les diferències en la religió entre Serbis, Bosnis i Croats i es va construïr la identiat nacional jugoslava en base a la lluita contra el feixisme i la llengua eslava comú “serbo-croata”.
Per dividir una nació en dos o més nacions només cal negar alló que es comú i potenciar al màxim allò que diferencia. Per separar els catalans dels valencians, s’obvien les simil·lituts de la parla valenciana amb la parla occidental catalana i es centra l’atenció en les peculiaritats de la llengua de la capital valenciana per traçar la línia divisòria. Per dividir la nació jugoslava en la nació serbia, la nació croata i la nació bosnia només va caldre recordar-li a la població a quina esglèsia o mesquita anaven els pares dels serbis, bosnis, i croats.
La creació de les nacions i la seva evolució esta clarament determinada pels interesos polítics de les élits dominants que apliquen plans d’homogeneïtzació o divisió de la població potenciant o obviant diferències i trets culturals. Les nacions tal i com les coneixem i les seves fronteres han sorgit a base de guerres i xocs d’interessos entre élits de poder de diferents llocs del territori.
Els Països Catalans (Catalunya-nord, País Valencià, Franga de Ponent, Principat, Alguer, Balears) són resultat de l’expanció del poder de Jaume I, la netega ètnica en els territoris conquerits als serrains i l’establiment de població catalana en els territoris anexionats a la corona. Els nacionalistes catalans, pretenen mantenir durant els segles dels segles aques status quo heredat de Jaume I aixi com els nacionalistes castellans pretenen mantenir l’estatus quo heredat de Felip V.
Tant uns com altres pretenen aplicar els seus plans sobre una determinada població. Pretenen de forma conscient moldejar la cultura del país i fer-la evolucionar segons els seus interessos oposant-se i intentant evitar el desenvolupament natural dels trets culturals i lingüístics de les diferents comunitats. Per aquesta transformació cultural planificada s’utilitzen els mitjans de comunicació nacionals, es creen estàndars lingüístics, s’ensenyen els trets culturals desitjables a les escoles de tot el territori per igual o en els extrems es procedeix a la neteja ètnica potenciant el racisme.
Els anarquistes ens oposem a qualsevol intent de manipulació planificada de la població per la consecució d’interessos polítics. Nosaltres defensem la diversitat cultural i lingüística, el mestizatge, l’intercanvi, la superació de les tradicions injustes. Defensem el lliure i natural desenvolupament de les cultures. Practiquem el respecte a les peculiaritats de cadascú i de cada comunitat.
Es per això que ens oposem a l’estat espanyol i els seus plans d’homogeneïtzació artificial i premeditada de la mateixa manera que ens oposem al nacionalisme català que pretén crear fronteres, catalanitzar i construïr la justícia social en base als interessos nacionals.
Només combatent per igual qualsevol tipus de nacionalisme, sigui aquest basc, espanyol, gallec, català o andalús es pot ser mínimament coherent, perquè són tots igual de perniciosos. I solament partint del federalisme i l’internacionalisme llibertari es pot respectar l’autonomia personal, les diferents cultures autòctones i les peculiaritats de cada zona sense sacrificar-los a interessos polítics.
SOBRE LA COL·LABORACIÓ AMB PARTITS POLÍTICS I ALTRES ORGANITZACIONS QUE APOSTEN PER L’ESTAT COM A INSTITUCIÓ REGULADORA DE LA VIDA SOCIAL
A la manifestació de l’11 de setembre el “bloc negre” hi anirà en companyia del partit polític C.U.P. i d’altres organitzacions socials com Maulets que aposten decididament per la creació d’un estat català.
Imaginem que des del “bloc negre” es reivindicarà la llibertat dels catalans sense necessitat de crear un estat propi. Tot i així, creiem que com anarquistes és una incoherència assistir a una manifestació on es reivindica exactament el contrari al que volem. Respectem la voluntat dels companys que es manifesten al “bloc negre”, però creiem que, en tot cas, seria molt més adient la convocatòria d’una mobilització pròpia.
En aquest cas, com en tants d’altres, els partits polítics i les organitzacions socials que els recolzen fan una crida a la unitat de les “forces d’esquerres” contra “l’enemic comú” essent després ells qui es poden beneficiar en un futur de l’èxit de la mobilització. Els mateixos que, en cas de l’adveniment d’un estat català, no dubtaran un moment en reprimir la dissidència anarquista si arriben a governar.
SOBRE ELS ACTES COMMEMORATIUS I LES JORNADES DE REIVINDICACIÓ HISTÒRICA
Nosaltres particularment no som gaire donats a fer actes commemoratius ni a exaltar determinades dates històriques. Tot i així, creiem que els anarquistes no hauríem de tenir res a celebrar o commemorar l’11 de setembre, i que tenim dates molt millors per reivindicar la llibertat dels catalans.
L’11 de setembre qui va perdre no va ser el poble català sinó una determinada família reial, els àustries, que,de la mateixa forma que els borbons, s’havia dedicat sempre a esclavitzar el poble sotmetent-lo per la fam, la religió i la violència. La pèrdua de les institucions estatals catalanes i de la Corona d’Aragó el 1714 no la podem considerar una pèrdua pel poble català, perquè aquestes només van servir per mantenir-lo sotmès i mantenir una classe social dominant i explotadora. La veritable llibertat de Catalunya no es va donar durant la Corona d’Aragó, que a més va ser un període on les institucions catalano-aragoneses van exercir l’imperialisme repugnant sobre diversos territoris del Mediterrani.
Catalunya va ser lliure al juliol de 1936, quan el poble treballador, inspirat per les idees de l’anarquisme i l’anarcosindicalisme es llençà al carrer a combatre el feixisme, a col·lectivitzar els mitjans de producció i a substituir les institucions estatals per organismes revolucionaris. Com anarquistes i com a catalans creiem que si hi ha una jornada per commemorar i reivindicar l’emancipació i la llibertat del poble català, aquesta és sens dubte el 19 de juliol de 1936, no pas l’11 de setembre de 1714.
No oblidem però que el 19 de juliol, els anarquistes no van lluitar per la llibertat de Catalunya sinó per la llibertat del individus i les seves comunitats. La llibertat de Catalunya com a tal és el resultat i conseqüència de la llibertat de tots i cadascún dels individus que se senten identificats amb la comunitat abstracta que configura “el poble català”.
Grup Anarquista “L’Albada Social”
Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries
Salut i Anarquia*,*
*Grup Anarquista "L'Albada Social"
*Adherit a la FIJL (Federació Ibèrica de Joventuts Llibertaries)*
*Mataró, 2012*
*http://albadasocial.wordpress.com/*
*grup.albada.social@gmail.com*
